Archivos Mensuales: abril 2011

iSupr8: transform your films into memories.

Por sólo 2$ se puede adquirir el iSupr8, aplicación para iPhone que dota de aspecto superochero a los vídeos grabados con este teléfono. Efecto parecido ofrece la aplicación 8mm Vintage Camera, que aplica textura, aspecto y definición del tipo de las viejas cámaras de S8.

Lo cierto es que ambas aplicaciones dan resultados bastante buenos: hace falta un ojo entrenado para distinguir, en según qué planos, un Súper8 real de uno transformado por el iSupr8, si bien en otros, canta como un gallo en domingo el Hd ensuciado con filtros de “época”.

*iSupr8

*8mm Vintage Camera

En la entrevista que precede a este post, Laboratorium comentaba que a ellos les parecía ridículo filmar con la máxima definición para luego rematar la faena con un efecto cine. Si quieres efecto cine, filma en cine, añadían, ¿qué no tienes dinero? Súper8.

Lo cierto es que, no sé si ridícula, pero sí resulta un tanto siniestra la transformación de la apariencia de la imagen digital en analógica, acompañada además de todo lujo de detalles en el interface de la aplicación, que en el caso del iSupr8 emula hasta la textura de piel de las cámaras de Súper8.

Creo que lo siniestro reside en esa imitación de lo real que resulta -sin ser “real”- tan perfecta, que causa estupor y una ligera, casi imperceptible, grima. Combinada, sin duda, con cierta fascinación por el poder ¿absolutista? de la tecnología actual.

Asistimos al dominio arrasador de lo digital, que no solo es capaz de escalar puestos hacia la imagen ultranítida, sino de girar la vista atrás y absorber -estéticamente hablando- el pasado de un plumazo, con solo tres toques de dedo sobre el iPhone.

Se pierde el proceso: la filmación, el revelado, la proyección, el contacto físico con la película… De la ecuación cinematográfica que transforma la realidad en cine, cae el largo, viejo y químico proceso del celuloide, y sin embargo, como reza el slogan del iSupr8 es posible convertir el presente en pasado, las imágenes en “recuerdos”, de forma instantánea.

No pretende este post ser un alegato nostálgico en pro del purismo superochero, no se trata de eso. En primer lugar porque, bien entendidas, estas aplicaciones tienen una finalidad práctica, alejada de las coherencias artísticas o los procesos creativos, y en segundo, porque gran parte de los usuarios que pueda adquirirlas no son usuarios ni habituales ni ocasionales de Súper8, lo que convierte la elección virtual entre ambos procedimientos en inexistente.

Tiempo y dinero del proceso + peso de las cámaras, juegan a favor del iPhone y sus nuevas aplicaciones: el Súper8 es lento, caro y las cámaras, aunque ligeras para su época, son hoy algo pesadas. Algunos de los elementos limitantes y azarosos que posee el Súper8 son sin duda parte de su seductor influjo, genuino por encima de imitaciones, pero poco atractivos para quienes quieren, simplemente, grabar con su teléfono imágenes de sus vacaciones y dotarlas de un aire retro.

Lo que me pregunto es por la necesidad de ello: nuestras películas domésticas actuales son en vídeo y, cada vez con más frecuencia, en HD, igual que las de hace tres y cuatro décadas eran en Super8. Creo que por entonces, a los cineastas amateurs, no les surgía la necesidad de hacer parecer sus películas más antiguas de lo que eran, imitar con el Súper8 la estética de las películas mudas, por poner un ejemplo.

¿Por qué, entonces, la necesidad de convertir lo nuevo en viejo, las imágenes propias en imágenes antiguas, que parecen incluso tomadas por otros en lugar de nosotros mismos? Algo en esa transformación convierte las imágenes en fetiches -instantáneos-, que terminan por tener el mismo valor decorativo que un complemento de moda vintage.

Hay un poso de arrogancia tecnológica, de poderío colectivo y soterrado en estas operaciones: la mera posibilidad resulta tan fuerte, tan arrasadora con los procesos rudimentarios y “desfasados”, que su puesta en práctica es más un signo de capacidad que otra cosa; más un signo de futuro -de estar en consonancia con el nervio del presente y el porvenir- que -irónicamente- con el pasado emulado.

Laboratorium: Eutrofia creativa

Hace un par de años vi por primera vez el trabajo de Laboratorium, un dúo de Barcelona formado por Laura Ginès y Pere Ginard. Su trabajo me pareció distinto y muy personal, inquietante y divertido al mismo tiempo.

Por ello les propuse realizar una entrevista para este blog y lo que podéis leer a continuación es el resultado de casi tres horas de conversación por chat –distancia impone-, en las que explican su método de trabajo, su proceso creativo y sus referentes, vinculados muchos de ellos a los inicios del cinematógrafo.

Recomiendo, para quien no conozca su obra, visitar previamente su página web y ver algunas de sus fantasmagorías.

La entrevista está en catalán porque así se realizó, aunque se aceptan peticiones para, más adelante, traducirla al castellano.

Allá vamos.

Cineinflujo: Bona nit. Primer de tot, m’agradaria que em diguéssiu què és Laboratorium.

Laboratorium: Hola. Doncs, ens agrada definir-nos com una microfactoria que combina projectes d’il.lustració amb la creació audiovisual. Micro perquè som dos i factoria perque ens agrada molt el concepte de treballar a mà. Ens atreu molt l’estètica low-fi .

CI: ¿Com va començar Laboratorium?

Lab: Va començar com un joc mentre estàvem acabant els estudis a l’escola Massana de Bcn. Laura i jo feia poc que ens coneixiem i vam decidir fer un primer projecte d’animació junts després d’un petit seminari d’animació a l’escola. En acabar el curt vam decidir signar-lo com a Laboratorium perque ens agradava com sonava i el que significava…. A més jo, Pere, ja havia exposat unes fotos al Centre d’art La capella de Bcn amb aquest títol. Era una expo sobre fotos que simulaven fotos científiques d’exploracions corporals, un fake.

*Curtmetratge IL GIOCO, primer treball de Laboratorium.

CI: Us volia preguntar sobre com arribeu a crear aquest món tan personal que es pot veure als vostres treballs. ¿Quin és el procés creatiu habitual – si n’hi ha cap d’habitual- d’una de les vostres “fantasmagories”?

Lab: Al principi ho feiem tot els dos a la vegada, pensàvem una història i ens hi posàvem sense més, cap dels dos té formació en cinema, així que cada projecte era una petita aventura i descobriments…(jo vaig estudiar belles arts i la Laura arquitectura). A mesura que anàvem fent (totalment lliures i pel propi impuls de crear) anàvem descobrint coses que ens agradava més fer i coses que no, així que ens hem anat especialitzant i ampliant referències i motivacions: ara la dinamica és més clara: jo, Pere, em dedico més a l’edició i la Laura més a animar les parts que s’han d’animar i a fer coses de postpo. Els projectes sorgeixen o d’un o de l’altre i qui té la idea assumeix la direcció i l’altre deixa fer. Tot i que sempre hi han discusions i punts de vista diferents!, però això ens és molt productiu.

CI: En relació amb el procés creatiu… M’agradaria saber què és més important per vosaltres a l’hora d’afrontar un treball. Cada creador té els seus reptes personals. ¿Quins són els que vosaltres us proposeu?

Lab: Sens dubte la poètica… no ens importa la tècnica emprada; utilitzem tot el que tenim a mà per explicar les històries a risc de semblar “precaris”… els més important és la història (que sempre acompanyem d’un quadern de rodatge amb collages i dibuixos que ajuden a entendre més el nostre univers).

No sé si hem respost el que demanaves!!! Pregunta difícil… No tenim fites clares, simplement acabar una pel.li i començar-ne una de nova… Tenim obsessions, això sí, imatges recurrents com les crisàlides… que amaguen una forta simbologia.

Ens nodrim motl del cinema dels primers temps, suposo que caminem cap enrera com els crancs per buscar coses noves: Muybridge és font d’inspiració constant… per exemple. De fet més d’una vegada hem dit que fem fantasmagories no pel.lícules. L’ombra de Méliès es allargada.

CI: És cert que les vostres peces tenen un aspecte primitiu, en el millor sentit del terme, d’aquells inicis del cinematògraf. Se’m fa curiós, però, que mencioneu la història com a motor, perquè el vostre cinema no resulta sempre exactament narratiu, sinò potser més associatiu o, relacionant-ho amb la època dels orígens del cinema, de jocs visuals… ¿Què en penseu?

Lab: Bé, ens referim a “història” en sentit genèric…. És veritat que hi ha molt joc visual i relacions diverses, però sempre hi ha una història (encara que no sempre evident ni lineal). De fet a vegades la història és la història de creació del projecte, no es veu però es el que permet creuren’s que allà hi ha coses, missatges….Ens interessa transmetre coses, no sé si comunicar seria correcte!, però transmetre, “revelar” sentits ocults, vaja. Potser si fossim del segle XIV seríem alquimistes.

CI: Potser feu cinema esotèric…

Lab: Oh, no! cinema mistic!, heh.

CI: Un aspecte que em crida força l’atenció és el to dels vostres treballs. Es barregen un sentit de l’humor heterodox (força negre, de vegades), certa atmòsfera entre inquietant i estranya, però també una visió vitalista del món, com en la peça “Els nens eutròfics”, on s’ofereix una visió desperta i molt vívida de la infància. ¿Què en podeu comentar?

http://vimeo.com/15685862

Lab: La nostra producció és un conglomerat de moltes coses, sí, recorda que som dos caps pensant a la vegada. Estem d’acord amb el que dius, tot i que per exemple el clip dels eutròfics va ser un encàrrec i ens vam amotllar a la vitalitat del text. El seu món referencial era molt diferent al nostre… No crec que haguéssim utilitzat sardanes en un projecte personal! Però sí que en general ens agrada combinar peçes d’humor negre (com LASSIE) amb registres més intimistes (com Llàtzer), o barrejar-los, com als “Animales tristes”.

CI: Un altre tret rellevant del vostre cinema és l’ús que feu de material aliè. Treballeu amb materials trobats, “foundfootage”, moltes vegades de Súper 8. ¿On els trobeu i què els hi trobeu?

Laboratorium: Ens encanta treballar amb material aliè! Primer hi ha una qüestió pràctica, i és que així ens estalviem enregistrar imatges nosaltres: normalment no ens agrada gaire filmar, preferim manipular coses que ja existeixen. A més hi ha quelcom màgic en apropiar-se de material aliè i donar-li una nova funció, una nova oportunitat. El super8 és ideal també per la textura que ens proporciona: ens encanten les textures i les imperfeccions.

Recol.lectem les cintes buscant en botigues de vell i als Encants de Barcelona…. Ara també acceptem donacions d’amics o coneguts que coneixen la nostra obsessió i ens passen les pel.lis dels seus pares o tiets etc. Anem coleccionant i fent arxiu, un arxiu que utilitzem tan en encàrrecs com en projectes més personals. Aquest arxiu és essencial per nosaltres!

CI: De fet, he pogut veure que utilitzeu imatges de les mateixes pel.lícules en diferents projectes, lo qual és poc comú i força divertit, perquè a cada pel.lícula tenen un significat diferent… Per ex. la imatge de l’aparell de vent, que en “Como dibujar animales tristes” apareix com una libèl.lula, en una altra pel.lícula apareix d’una manera nova.

Lab: Sí, ens agrada autoreferenciar-nos!, hehe, la veritat és que a vegades diem en broma que si algú s’entretingués a contar les repeticions tindria força feina… I de fet, no ens importa gaire, són imatges que ja van complir una funció i ara disfruten de complir-ne més! Ens ho demanen de fet, han descobert la polisemia i se senten importants…Pensa que quasi sempre fem les nostres coses amb producció 0, així que hem reciclar imatges continuament!

CI: Sí, és una forma molt lliure i desprejuiciada d’abordar les imatges, que és una mica el que desprèn el vostre cine.

Lab: Suposem que no tenim prejudicis perquè abordem el cinema desde una perspectiva gens cinematogràfica… Una mica buscant l’esperit d’aquells creadors de les primeres vanguardes (Ray, Leger,etc) que no eren cineastes però van fer cine: van agafar la càmera sense cap condicionant. Els nostres referents inicials eren pintors…. els cineastes van arribar després.

CI: Sobre el disseny de so: acostuma a ser molt particular i bastant treballat. ¿Podeu explicar com enteneu el so en les vostres pel.lícules?

Lab: L’utilitzem com a element dramàtic… el cuidem molt i el treballem com treballem les imatges; apropiant-nos de sons preexistens que anem manipulant i barrejant fins aconseguir la textura sonora que busquem.

CI: Sons de galeria o sons… trobats?

Lab: Són buscats, hehe. Són microsamplers construïts a partir de treballs d’artistes sonors majoritariament, sempre intentem buscar els sons en enregistraments que no són biblioteques de sound effects, per distanciar-nos de la cosa més previsible.

CI: I són els artistes els que us els cedeixen? O al modificar-los podeu apropiar-vos-els?

Lab: No, ens apropiem de tot el que trobem sense permís! Ens traguem hores d’art sonor infumable per extreure’n el que ens interessa… I no creiem que ni l’autor fora capaç de reconèixer el resultat.

CI: Milloreu la font, potser.

Lab: És un dur procés de destil.lació, pura alquímia (ja t’ho deiem) i honestament, crec que a vegades sí que millorem la font. Almenys reduïm minuts!!

CI: Està bé, no sabia que es podien fer apropiacions sonores tan sofisticades.

Lab: Som lladres molt fins nosaltres, hehee.

CI: Cinema de guante blanco!

Lab: També hem robat planos a molt cinema dels anys 1902 i 1905 i 1907 i 1910….

CI: No vull deixar de preguntar-vos sobre l’animació al vostre cinema, perquè estableix també relacions molt personals i inesperades amb la imatge, molt heterodoxes. És una animació imprevisible, que recorda molt al dibuixos i l’humor dels nens. ¿Podeu explicar, breument, com és el procés de l’animació? ¿La penseu abans, en la concepció, o després, quan ja està montat? ¿Treballeu sobre negatiu o en posproducció digital?

Lab: Tot és postpo digital: animem normalment de forma tradicional, dibuix a dibuix, creant tot el moviment fora de la màquina i un cop acabat escanegem i l’insertem on hagi d’anar.

Pel que fa a la planificació, doncs depèn del projecte, però quasi sempre és la imatge ja mutada la que ens suggereix una animació o altra…. sí que a vegades sabem que volem animació en un punt concret però no definim quins elements volem utilitzar fins tenir el muntatge fet (o quasi fet).

Si t’hi fixes vam començar fent només animació i cada vegada n’hi ha menys a les coses que fem…. potser la mantenim com a cop d’efecte, o marca de la casa… no sé.

CI: Per anar concloent, us volia demanar que comentéssiu, una mica, quines són les línies que en el futur us interessa explorar. Arrel del que deieu de veure el que us agrada i el que no us agrada fer, doncs en què us trobeu més còmodes i què voleu explorar. I sobre nous camins, saber què us sembla el món dels nous formats, com l’alta definició, el cinema fet amb mòbils etc.

Lab: De fet tot el que tenim en projecte és manipulació S8mm combinat amb filmacions nostres: filmem en s8 normalment quan estem de vacances o de viatge, i ja tenim un volum d’aquestes cintes que ens permet construir alguna cosa: ens bull pel cap adaptar la caputxeta i el libro de la selva… recorda que som també il.lustradors, i remenar clàssics populars és una cosa que sempre tenim present.

Pel que fa a innovació tecnològica no tenim previst res. No ens interessa ni el 3d ni el 4d ni l’ alta definició (ni tan sols el format 16:9!!!!). Filmar amb mòbil en canvi sí que ho trobem interessant (de nou perquè ofereix textura, encara que sigui textura pixel) i també ens agrada molt la càmera Harinezumi, és bellament imperfecta i molt fàcil d’usar. Aprofitem per usar-la també durant vacances per provar les seves posssibilitats.

En el fons, no sabem… primer tenim al cap alguna història o idea… i si ens apreta molt l’hem de materialitzar, i si només tenim un mòbil ho farem en mòbil… no ens preocupa ni estem al dia… Ep! que no sembli que anem de sobrats!!, eh?

CI: No… està bé. Tothom sembla córrer darrere la tecnologia, però a vosaltres no us importa gaire, avui dia, ¿això es podria considerar rebel.lia?

Lab: No és això, és que no entenem de tècnica i les nostres innovacions són moooooolt lentes, i suposo que ja ve de lluny: jo a la facultat per exemple, hi havia èpoques que pintava només amb pigment, sense aglutinant… Clar que ja no queda res d’allò!, però era més improtant pintar que preparar el color…

CI: Per mi és un tema molt interessant la cursa tecnològica que existeix i la fascinació que genera, però que no sempre arrossega un ús o uns continguts prou interessants o prou autorefleixus amb els nous medis. Té a veure també amb la reactualització constant i la idea d’estar en constant moviment, en sintonia amb lo demés, que també es mou ràpid.

Lab: Nosaltres a vegades pensem que és una mica ridícul utilitzar la màxima definició per llavors rematar la feina amb un filtre “efecto cine”, si vols efecto cine: filma en cine!, que no tens diners? Super8…

Lab: I ho diem tot sense conèxier les possibilitats de tot això!! Ja diuen que l’ignorancia et fa valent I olé. Tornem a allò d’abans: ens agrada explicar histories, alguna cosa dintre ens provoca aquesta necessitat… i les expliquem ja sigui dibuixant, il.lustrant o filmant… o robant imatges!!!, el que és important per nosaltres és dir coses (encara que siguin autistes a vegades).

CI: Doncs bé, com diu el Bucks Bonnie… “Esto es todo, amigos”. Moltíssimes gràcies per haver passat aquestes gairebé tres hores a l’altra banda destripant el vostre món creatiu!

Lab: Moltes gràcies a tu pel teu interés!

CI: Fins aviat.

Lab: Bona nit.


Inter-blogging

Escribir un blog sobre cine, como es el caso, fomenta el conocer otros blogs, otros espacios para el cine desde otras miradas. Confieso que mi conocimiento de la blogosfera cinematográfica es todavía muy escaso, pero en mi exploración bloggera topé hace un tiempo con el blog -de actividad frenética- Fuerza Vital, de Jorge Núñez, que toma su nombre de la película de Tobe Hooper, Lifeforce.

Este mes colaboro con este blog y con la revista impresa, que aparece anualmente y con el mismo título, y que muy pronto se podrá encontrar en diversos puntos culturales de Madrid, Bilbao y otras ciudades.

http://fuerzavital.wordpress.com/

En la revista en papel, encontraréis una reseña mía sobre, precisamente, la película Lifeforce, que en todos los números aparece comentada por una persona distinta.

Para el blog, la mecánica es la siguiente: quienes participan en las reseñas proponen una película para comentar. Por sorteo, recibirán la película propuesta por otro para escribir sobre ella. Así, yo propuse Visage de Tsai Ming-liang y me ha tocado -por sorteo- criticar un peliculón de Robert Altman titulado 3 Mujeres.

Good exchange!

El BAFF ha cerrado

Mientras pensaba en sacar mis billetes para Barcelona para asistir, al menos un par de días, al encuentro anual de cine asiático -el BAFF-, me encuentro en su página con una más que fría despedida:

http://www.baff-bcn.org/

Luego leo por los pagos virtuales que el cierre se debe a disensiones internas en el equipo y a problemas de financiación, pero que algunos de los miembros del BAFF han decidido organizar un nuevo festival bajo el epígrafe de “cine de autor” que se llama Cinemart y que se va a celebrar en Barcelona del 28 de Abril al 5 de Mayo. Aunque su página -en facebook- no es aún muy clara.

Recuerdo asistir al BAFF desde 2001, por lo menos, y tengo buenísimos recuerdos de este encuentro. Posiblemente los mejores sean las proyecciones de Good Bye Dragon Inn y de Visage, ambas de Tsai Ming-liang. Hace tiempo que creo que ver sus películas es ver asanas hechos plano, y que la misma “tensión en equilibrio” que subyace bajo cada una de sus imágenes, es la que debe aplicar el espectador al verlas, en un ejercicio de resistencia, que bien entendido, genera una experiencia liberadora y reconfortante. Además de inolvidable.

El BAFF ha hecho mucho por la visibilización del cine asíatico: en el festival se podía ver desde el cine de los inicios de Koreeda (Afterlife), hasta los delirios pop más surrealistas, pasando por la obra del entonces menos conocido Apichatpong Weerasethakul (Tropical Malady y Syndromes and a Century). Había sangre nipona y bollywood indio, terror y dramas intimistas, se podían ver trabajos de Naomi Kawase o de Takashi Miike. Y, no menos importante, se podían comer palomitas.

Hablando de comer, una de las cosas que más me gusta del cine asiático es la presencia y el valor que siempre tiene su comida, la ritualidad y el simbolismo que le confieren. En la edición de 2010 vi una película que aún me ronda por la cabeza, titulada Weaving Girl, de Wang Quan’an. Hay una escena memorable, en la que la protagonista se reúne con su antiguo amor para cenar, y la cena es una fondue china, cuyos vapores empañan el cristal junto al que se encuentra la mesa de los personajes. La cámara les filma desde dentro y desde fuera, a través del vidrio perlado de vapor, creando una puesta en escena acogedora, íntima… en la que el vapor parece hacer aflorar todas las verdades, como si éstas se hubieran obstruido a lo largo de los años.

http://www.cinemovies.fr/bande-annonce-19574-31453.html

Algunos festivales de cine no importa mucho si siguen o si dejan de seguir una edición más. No es el caso del BAFF, que nos ha permitido explorar tantas cinematografías poco conocidas y profundizar en las más distribuidas en nuestro país. No sé si el nuevo Cinemart podrá reemplazar una parte de la propuesta del BAFF -o si lo pretende-, lo que sí que sé es que un evento que nos permita ver las películas de Vietnam, de India o de Thailandia, en una sala de cine, con imagen y sonido de calidad, y conocer a fondo lo que se hace en el continente asiático en materia fílmica, es absolutamente necesario.